MOLINS HIDRÀULICS DEL RIU GALLINERA

Al voltant del riu Gallinera s'han situat al llarg de la història diferents molins hidràulics que a hores d'ara són el record del nostre patrimoni rural.

No hi ha referències escrites dels molins, pel que els que els han estudiat, s'han basat en les restes estructurals que queden i en alguna informació de les poques persones que se'n recorden d'ells.

 

EL MOLINET és un d'aquests molins i es troba entre Benialí i Benissivà.

El Molinet.

Ja existia al segle XVI. El va manar construir la duquessa Maria Enríquez (de la poderosa família Borja), que era duquessa de Gandia i senyora territorial de la Vall de Gallinera des de finals del segle XV .

Després de l'expulsió dels moriscos el molí va experimentar un procés d'enrunament que va obligar a refer-lo a finals del segle XVII.

Va estar actiu fins a finals del segle XIX i el moliner i propietari era José Mengual de Benialí. Les seues restes, actualment molt reutilitzades, estan situades a la dreta del riu Gallinera, en el Barranc de l'Esbeurà, uns 300 m més avall del pantanet que hi ha en aquest barranc. La partida on es troba s'anomena Hortes del Molí.

Rebia l'aigua des de la font de Benissivà per mitjà d'una canalització de 25 x 15 cm i una longitud d'uns 2 Km, que discorre per l'esquerra del barranc de l'esbeurà però que una volta superat el pantanet, creua el barranc per mitjà d'un aqüeducte de carreus de 8 m de longitud amb una altura de 10 m per a continuar per la seua dreta. Actualment aquest aqüeducte serveix de pontet per a passar d'una part del barranc a l'altra.

El "pantanet". La séquia que portava l'aigua al molí.

 

La bassa, convertida en bancal conserva els contraforts de la paret de 60 cm de grossor i 1,70 m d'altura, té el ventador a l'esquerra, el cup d'1,10 m de diàmetre i 8 m de caiguda d'aigua; també afortunadament resten la cacau amb un bellíssim arc de canó de carreus de 2,80 m d'altura, 3,20 d'amplada i 4 de profunditat i l'embellonada de carreus situada en perpendicular a la volta anterior.

Volta de la cacau. L'embellonada.

Disposava d'un joc de moles catalanes mogut per una roda d'àlems. Molia blat, civada, panís, etc...

 

 

Molt a prop d'aquest molí, en el mateix Barranc de l'Esbeurà, més amunt del pantanet hi ha una sénia que, tot i no respondre a la seua funció original, encara li és útil a Damià, el seu propietari, qui utilitza l'aigua que hi ha dins el pou per a regar les hortalisses que sembra en el bancalet en què es troba la sénia.

Damià agafant aigua del pou de la sénia. La sénia, el pou i la bassa.

Al costat de la sénia encara queden les restes d'un pou i de la bassa que recollia l'aigua que el matxo treia fent girar el mecanisme de la sénia per a regar l'horteta.

El pou, amb un dels pals on s'enganxava la corriola per a treure l'aigua. La bassa que recollia l'aigua de la sénia.

 

 

Seguint el curs del riu Gallinera, ens trobem tres molins més:

Segons els experts, es pot aventurar que són de principis del segle XVIII, coincidint amb l'augment demogràfic i per tant econòmic de la zona, que va fer necessari roturar i colonitzar les terres i buscar els mecanismes transformadors dels productes obtinguts.

 

MOLÍ DE DALT O DELS MOLINERS.

Estava situat en el que podrem delimitar com terme del poble de Benirrama, just a l'esquerra del riu Gallinera, a la partida del Molí, del que rebia l'aigua mitjançant un assotí situat en un meandre del riu un poc més avall de la venta de Baix i de la font del Safareig o llavador de Benirrama, on arreplega també l'aigua de la font que el nodreix.

Es conserven restes de la bassa convertida en bancal amb parets de 58 cm de grossària i 1,68 m d'altura de la que encara hi ha un tram d'uns 22 m amb una amplària màxima de 4 m, i del cup de 119 cm de diàmetre, amb quasi 4 m de salt d'aigua. La paret de la bassa que envolta el cup té una grossària d'1,10 m.

Restes de la bassa. Restes del cup.

Afortunadament resta la cacau d'una altura d'1,80 m amb dues voltes separades per un pilar. La base del cup disposava de dues bocanes que dirigien l'aigua a dues rodes connectades a dues moles. També es conserva la major part de l'embellonada des d'on s'enviava de nou cap al riu.

Disposava de dues moles catalanes per a moldre blat, civada, ordi, cigrons, etc, i esporàdicament dacsa, igual que els altres molins. L'últim moliner era Emilio Andrés Alemany, de Benirrama i la seua família era coneguda pels moliners. Deixà de funcionar pels anys 1920-1930.

 

EL MOLÍ DEL MIG O DE PORRA.

El molí del Mig o de Porra.

Situat a la dreta del riu en una de les seues revoltes, rebia l'aigua provinent del molí de Dalt, que està situat uns 800 m abans, a la mateixa partida del Molí, per mitjà d'un assut i d'una sèquia fins a una bassa perfectament adaptada a les condicions orogràfiques de terreny. Precisament aquesta aigua va ser motiu de discussió entre els moliners dels dos molins, discussió que acabà amb la mort d'un d'ells a causa d'una escopetada que li pegà l'altre.

La bassa té una paret de 50 cm de grossor, 2'30 m de profunditat màxima i 25 i 15 m de llargària als dos costats del cup respectivament i una amplària màxima de 8 m.

Restes de les parets de la bassa. Els contraforts de la paret de la bassa

El ventador de 46 x 58 cm és de pedra i ix de la bassa per darrere del molí i per la seua dreta. Servia per a desaiguar la bassa quan li sobrava aigua.

El ventador.

Disposa d'un cup relativament ample i profund (1,30 m de diàmetre i 4,30 d'altura) amb dues bocanes de 57 x 45 cm separades per un pilar de pedra de 155 cm d'altura i 26 cm d'amplària, que portaven l'aigua a dues rodes situades en una mateixa volta de 160 cm d'altura, 180 cm de profunditat i 160 cm d'amplària cadascuna que sense ninguna discontinuïtat forma una embellonada de 150 cm d'altura, 210 cm de profunditat i 190 cm d'amplària que desaiguava al riu.

El cup. L'embellonada, i dins les dues bocanes separades per un pilar.

 

Tenia dues moles catalanes.

Era de Gonzalo Alemany Verger, de Benirrama, de la nissaga dels Porra. També deixà de moldre cap a 1925.

 

EL MOLÍ DE BAIX O DELS SERAFINS.

El molí de Baix o dels Serafins.

Està situat aigües avall dels anteriors molins (aproximadament a 1100 m del molí del Mig), a l'esquerra del riu, a la partida Molins, però ja al terme de l'Atzúvia.

L'aigua li arribava per una séquia provinent d'un assut que arreplegava a més de la del riu també la del molí del Mig, fins a una bassa de contorn completament irregular (en forma de pera) amb parets de 42 cm de grossària i fondària d'uns 180 cm, que finalitza en un cup relativament estret (118 cm de diàmetre) i una caiguda d'aigua de 3,5 m.

Parets de la bassa. El cup.

Disposa de tres bocanes dirigides a dues voltes o cacaus, la de l'esquerra amb dues bocanes i dues rodes, separades per un pilar de pedra de 60 cm de grossor, amb 210 cm d'amplària i 260 cm de llargària i la de la dreta, amb una bocana i una sola roda, de 150 cm d'amplària i la mateixa llargària. Les dues cacaus estan separades per un pilar de 37 cm d'ample. Tot seguit i després d'actuar com a font d'energia, l'aigua tornava al riu sense cap tipus d'embellonada

Les dues cacaus.  

Aquest molí tenia tres moles catalanes. Això pot donar idea del cabal d'aigua que li arribava; no oblidem que és la zona on el curs del riu és més cabalós, a causa de les fonts que hi desaigüen i a que també rebia l'aigua dels altres dos molins per sòlides séquies sense cap tipus de pèrdues. Els propietaris eren els Serafins de l'Atzúvia, sent Federico Server Alemany l'últim moliner actiu. El molí era ja inactiu durant la guerra civil de 1936-39.

 


Aquest apartat s'ha elaborat a partir de la publicació:

-IVARS PÉREZ, JOSEP; SENDRA BAÑULS, FERNANDO: Molins Hidràulics a la Marina Alta. Institut d'estudis comarcals de la Marina Alta.


 

Tornar a l'índex.