JOCS POPULARS

DE LA VALL DE GALLINERA

 

 

Com a tots els pobles, a la Vall els xiquets han jugat sempre amb allò que tenien, amb allò que els envoltava. No necessitaven, com necessiten els xiquets d'ara, més i més joguets. I segons diuen, mai s'avorrien.

Ací es presenten alguns dels jocs als que es jugaven abans a la Vall.

Si en saps algun altre que no apareix ací pots escriure'm i explicar-me'l per a incloure'l en aquesta llista.

 

EL VIUDO

Els jugadors es posaven en rogle, separats els uns dels altres i mirant cap a dins. Darrere de cada jugador (llevat d'un) se'n posava un altre, fent parella. El qui es quedava sol (és a dir, el viudo o viuda) pagava. Tancava l'ull a un dels jugadors que estaven en posició davantera, procurant fer-ho sense que se n'adonara el de darrere. El de davant havia de córrer de seguida per fora del rogle per posar-se darrere del qui estava sol. L'altre l'acaçava. Si agafava el qui s'escapava, abans que aquest estigués en companyia del qui li havia fet l'ullet, el jugador agafat tornava a formar part de la mateixa parella, però en la part posterior; i continuava pagant el mateix. Si no l'agafava, el perseguidor es quedava viudo i tornava sol al lloc que ocupava.

 

 

PILARETS O PILONETS

Aquest joc es jugava molt per Pasqua. Per a jugar cantaven:

Ja venim de berenar,

i hem jugat a pilarets,

ens hem begut tot el vi

i hem trencat el barralet.

Hi prenien part xics i xiques. Feien un rogle de parelles (les quals eren els pilarets o pilonets) prou espaiades. En cada parella, la xica es posava davant, i el xic, darrere.

Dos jugadors voltaven el cercle. Un perseguia l'altre per tal de pegar-li amb una vareta de garrofer o d'olivera o bé amb un mocador nuat. El perseguidor era el dimoni.

El jugador acaçat es podia col·locar davant qualsevol pilaret. Tan aviat com s'hi posava, havia d'eixir, en compte d'ell, el jugador posterior d'aqueixa parella. Aquell feia que el rellevaren quan rebia cops o estava a punt de rebre'ls, o simplement quan estava cansat de córrer.

D'altra banda, el perseguidor podia deixar la vareta o el mocador a les mans dels jugadors posteriors, els quals, per això tenien les mans obertes a l'esquena.

El perseguidor buscava el rellevament quan estava cansat o quan no podia agafar l'altre corredor. Aleshores procurava deixar la vareta o el mocador sense que el perseguit se n'adonara. Així, aquest continuava donant la volta i passava al costat del jugador que tenia ara la vareta o el mocador, el qual aprofitava la circumstància per a eixir i pegar-li. A continuació, el perseguidor anterior es col·locava davant el jugador que acabava de quedar-se sol.

 

 

SERENO SERENO

A les nits estiuenques era costum que els xiquets/es portaren pel carrer un fanalet original, penjat d'un cordell, mentre cantaven la següent cançó:

L'esmentat fanalet era, en realitat, un menut meló, del qual es treia la polpa, després de tallar-li una tapadora a la banda del peduncle, tal com es fa normalment en encetar-se els melons. Una volta que s'havia buidat, es feien foradets de formes vàries a la corfa, com ara estrelles, sols... Després es posava dins del meló un ciri, la llum del qual passava entre els orificis, i es tornava a posar la tapadora. Fet açò ja es podia anar a recórrer el poble cantant la cançó:

Les noves generacions recuperant els jocs tradicionals.

 

 

LLÚCIES

Joc de xiquets/es, en què un jugador estava ajupit i els altres el saltaven pronunciant diferents fórmules, i el qui no les deia bé o no saltava bé, era qui s'ajupia (qui pagava).

Les fórmules i operacions a fer a cada salt, eren aquestes:

A la una, "la media luna".

A les dos, les boles del gos.

A les tres, botar i no dir res. (Només el primer diu la fórmula).

A les quatre, culada del sastre. (Li peguen al cul al qui paga, quan boten).

A les cinc, diling-ding-ding, l'home que mata, sempre va fugint.

A les sis, el bon pastís.

A les set el gorret beneït. (Es posen un barret al cap, o una corfa de taronja, que després del salt ha de caure a terra a l'altra banda del qui paga. No s'ha de xafar cap barret o corfa).

A les vuit, el bon xiulit.

A les nou, cada gallina que arreplegue el seu ou. (Després de botar, cada jugador arreplega el seu barret o corfa de taronja).

A les deu, el tio Bernabeu, pujant l'escala, es trenca un peu. (Es bota fent el coix).

A les onze, tocar terra, fusta i bronze. (Després de botar, toquen terra, fusta i bronze, com ara, un picaporta de bronze).

A les dotze, cadena perpètua, volantins. (Cadascú fa allò que fa el primer)

 

TROMPES

Els xiquets feien ballar les trompes amb una llença o cordell que prèviament enrotllaven a la trompa. Les trompes rodaven ràpidament en terra gràcies a l'impuls que els havia donat el cordell enrotllat, en ser desenrotllat a cop de braç.

Hi havia diferents classes de trompes segons la seua forma i la llargària del clau.

 

 

FER PEDRETA O DONAR MÀ

Fer pedreta o donar mà servia per a determinar a qui li tocava pagar en un joc. Un jugador agafava una pedreta i es posava les mans a l'esquena per a posar-se la pedra a una mà o a l'altra i que els altres jugadors no ho veiessen. Tot seguit les posava tancades al davant i donava a triar a un company. Aquest triava, i, si elegia la mà on era la pedreta, es lliurava de pagar; si no ho encertava, se'n lliurava l'altre. Els jugadors s'eliminaven així fins que en restava un sol, que era qui pagava.

 

 

EL PUNYET

Els jugadors agafaven pedretes. Posaven les mans darrere l'esquena per a posar-se en una mà les pedres que volgueren, o no posar-se'n cap. Tot seguit, cadascú mostrava la mà tancada i deia un número diferent, per tal d'endevinar el nombre total de pedretes que havien tret entre tots. Després, amb les mans obertes, comptaven les pedretes. Repetien bastants voltes la jugada, alternant l'ordre en que deien el número de pedres. A la fi guanyava qui més vegades ho encertava.

Hui en dia encara es pot veure en algun bar de la Vall a un grup d'amics jugant a aquest joc per a veure qui paga "la rodà" (les consumicions).

 

 

L'ESCOLTET

Els xiquets/es seien en un rogle. Un deia una frase a cau d'orella al qui tenia al costat. Aquest segon xiquet/a la passava de la mateixa manera al següent. Els altres jugadors feien això mateix, fins que la frase arribava a l'últim. Aleshores aquest últim deia la frase en veu alta i es veia com s'havien transformat les paraules inicials a mesura que passaven pels jugadors/es.

 


Apartat elaborat a partir de la següent publicació

-BATALLER CALDERÓN, JOSEP: Els jocs dels xiquets al País Valencià. I.C.E. 1979.


 

Tornar a l'índex.