BREU HISTÒRIA DE

LA VALL DE GALLINERA

 

Amb l'especial col·laboració de Josep Torró i Abad.

 

 

PREHISTÒRIA. ELS PRIMERS POBLADORS.

Els primers indicis de presència humana a la Vall es remunten al Paleolític Mig (100.000-50.000 a. C.) com ho demostren els materials musterians trobats al nivell V de la cova d'En Pardo. En altres nivells d'aquesta cova també han aparegut materials d'altres períodes prehistòrics com l'epipaleolític o mesolític (12000-5000 a. C.), el neolític (5000-3000 a. C.) i l'eneolític (3000-1800 a. C.). En altres punts de la Vall com la Cova de L'Àliga també s'han trobat materials del Neolític.

Dins d'aquest apartat mereixen especial menció les nombroses mostres d'art rupestre localitzades a la Vall de Gallinera.

 

EDAT DEL BRONZE.

D'aquesta etapa (1800-500 a. C.) hi ha a la Vall més jaciments com el poblat de la Foradà i el del Castellot d'Alpatró (en aquestos dos llocs es superposa un jaciment d'època musulmana).

També destaquen les coves d'enterrament (menuts badalls de xicotet tamany) com la Cova de l'Esbarzer, la Cova de les Llànties i la Cova de l'Olivera, on s'han trobat diversos materials i restes òssies humanes.

 

CULTURA IBÈRICA.

Després de l'Edat del Bronze apareix la cultura ibèrica donant-se pas així a l'Edat del Ferro, amb estat, religió i cultura pròpies.

D'aquesta etapa destaquen el poblat ibèric de Xarpolar i el poblat del Castellot d'Alpatró (que es superposa a un poblat de l'edat del bronze i sobre el que es superposa un jaciment d'època musulmana).

També hi ha altres jaciments menuts d'època ibèrica a la cova de l'Esbarzer i al nivell superior de la cova d'En Pardo.

 

ÈPOCA ROMANA I TARDORROMANA

Els assentaments d’època romana i tardorromana (segles I-VII) semblen ser escassos i no gaire importants a la Vall. Les troballes principals de fragments ceràmics de terra sigillata s'han trobat, de fet, en coves, que segurament s’usaren com a llocs de pernoctació o de refugi. Possiblement una recerca més sistemàtica podria posar al descobert llocs ocupats durant aquesta època, semblants a les “vil·les” trobades a la Vall d’Ebo. Al terme veí de Pego, per contra, els assentaments d'època romana són nombrosos i posen de manifest una ocupació molt densa del territori.


GALLINERA EN AL-ANDALUS

És molt clara la discontinuïtat poblacional que representa l'època islàmica (a partir del segle VIII), quan la Vall passa a formar part d’al-Andalus. Al segle X ja podem advertir l’existència de xarxes d'alqueries associades al conreu del fons de la vall i dels vessants baixos. Les alqueries són poblats petits i semi-dispersos on habiten grups familiars emparentats entre sí. Un cas significatiu és el dels Banû Rahma, que donaren nom a l’alqueria de Benirrama, que encara eren el llinatge més nombrós del lloc després de la conquesta cristiana i perduraren fins a l’expulsió dels moriscos en 1609.

Els pobladors de la Vall eren, bàsicament, grups berbers. Un exemple destacat és el dels Banû Marzûq, clan de la tribu dels Masmuda, que organitzaren l'alqueria de Benimarsoc (actualment despoblada) i crearen l'espai irrigat de la Font de la Mata, a l'extrem oriental de la Vall. Hi havia també, no obstant, algun grup àrab molt petit, com ara els Banû Ru‘ayn, originaris del Iemen, que s'establiren als voltants d’Alpatró i que desaparegueren abans de la conquesta cristiana. Els indígenes que pogueren haver existit a la Vall abans de l'arribada dels musulmans serien assimilats amb rapidesa.

Els pobladors musulmans de la Vall acondicionaren espais de conreu irrigats a partir de la derivació de l'aigua de les fonts principals i mitjançant la construcció de terrasses al fons de la Vall i als esperons de l'ombria, just a la vora dels barrancs. Cadascuna d'aquestes hortes tenia una extensió més aviat discreta, al voltant d'una hectàrea, i es relacionava sovint amb una alqueria propera. Les terrasses de conreu irrigades, que ocupen les zones més baixes, representaren l'inici del procés d’abancalament dels vessants de la Vall.

Les alqueries i les hortes associades formaven tres blocs prou ben diferenciats. Un al voltant d’Alpatró, un altre al centre de la vall (on ara estan Benissivà, Benitaia i Benialí) i un tercer al voltant de Benirrama.

Les prospeccions arqueològiques realitzades per un equip de la Universitat Autònoma de Barcelona en els anys 90 han permès localitzar més de vint llocs amb ceràmiques d'època musulmana. Una bona part d’ells, però, sembla haver tingut una ocupació limitada. La resta més destacable és la làpida sepulcral d'Alpatró, trobada en els anys 1950 i dipositada al Museu Arqueològic d'Alcoi. Datada a finals de l’any 942 (331 de l’Hègira), és quasi la més antiga inscripció àrab trobada a les terres valencianes.

 

·Les fortificacions:

A la Vall de Gallinera trobem les restes d'una mitja dotzena de fortificacions d'època musulmana. No totes, però, es feren al mateix moment ni tenien els mateixos objectius.

El Fortí d’Almiserà és la més antiga. Es va construir de forma ràpida, segurament en els anys 920-930, i no sembla que arribara a utilitzar-se durant més d’un segle. Ha estat excavat, estudiat i publicat per André Bazzana. La seua ocupació ha de relacionar-se amb la submissió dels berbers d’aquesta zona al califa ‘Abd al-Rahman III.

El Castell de Gallinera. La troballa que hi féu Salvador Climent, a les seues immediacions, d’una sitja amb ceràmiques de coberta blanca i decoració en verd i manganés, suggereix que ja hi havia una fortificació en el segle XI, probablement quan el fortí d’Almiserà ja s'havia abandonat. El castell es va utilitzar en l'època de la conquesta cristiana; al-Azraq s'hi va refugiar uns dies en 1258. L’edifici actual, però, és el fruit d’una reconstrucció general posterior al terratrèmol de 1396.

El Castell d’Alcalà. També sembla ser del segle XI, si tenim en compte les troballes ceràmiques. Tenia edificacions importants i al-Azraq hi va residir durant els anys en què sostingué la resistència front als cristians.

El Castellot d’Alpatró. Es tracta d'una obra del segle XIII, construïda doncs davant la immediatesa de la conquesta i amb una clara funcionalitat de lloc de refugi col·lectiu.

La Torre de la Penya Foradà. Lloc d'observació i refugi, també del segle XIII. Tenim constància de la seua ocupació per milícies cristianes durant la sublevació musulmana de 1276-1277.

La Torreta del Llimener. Edificació molt petita situada prop d’Alpatró. Pot tractar-se d’una petita torre d'observació.

L'organització administrativa de l'espai girava entorn dels dos castells (el de Gallinera i el d'Alcalà), els quals eren caps d'uns districtes dels que depenien les alqueries que pagaven els seus impostos en espècies o en metàl·lic. Aquesta organització encara perdura en els primers moments de l'època cristiana.

Segons es desprén del Tractat del Pouet, on es parla per separat dels castells d'Alcalà i de Gallinera, el territori de la Vall de Gallinera estaria repartit entre els termes dels seus dos castells.

Quan els monarques cristians fan donació dels castells i dels seus termes, convertint-los així en senyorius, ho fan seguint els límits dels districtes musulmans.

 

L'IMPACTE DE LA CONQUESTA.

Es pot dir que l'època musulmana a la Vall de Gallinera acaba el 1244-1245, quan la conquesta catalo-aragonesa converteix als habitants islàmics de la Vall en musulmans sota el domini cristià (mudèjars).

En aquest any les tropes de Jaume I conquesten aquestes terres i les incorporen al nou regne de València. Poc a poc els musulmans van rendint voluntàriament els castells. Ho fan mitjançant pactes o tractats amb els conqueridors.

Un d'aquestos pactes és especialment important per al territori de la Vall: El Pacte del Pouet, signat entre al-Azraq i l'infant Alfons, fill de Jaume I, que tracta de l'entrega dels castells que posseïa al-Azraq. Es va signar l'any 1244 ó 1245 a extramurs del castell d'Alcalà, en la font que està en les proximitats o en la partida del pouet (o paet) que es troba entre la Foradà i la Penya Alta.

Per aquest tractat al-Azraq mantindria per a sí mateix i per al seu llinatge els castells de Perpuxent i el d'Alcalà i en rebria les seues rendes. Entregaria immediatament els castells de Pop i Tàrbena i retindria per tres anys els de Castells, Xeroles, Margarida i Gallinera, les rendes dels quals dividiria amb el rei cristià. Passats els tres anys també els entregaria.

·Les sublevacions d'al-Azraq:

Però al-Azraq no va complir el que havia signat i en 1247 es va sublevar contra el rei cristià.

Jaume I deixà constància d'aquest fet en la seua Crònica o llibre dels feits, c. 361:

"E dix així:
-Aladrac vos ha preses alguns castells en terres de València, e no us ho gosàvem dir.
(…)
E dixem:
-Sabets quins castells nos ha preses?
E ell dix:
-Gallaner, e Serra, e Pego.

Al-Azraq controlava quasi tota la muntanya a la que anaven sumant-se altres sarraïns, formant així una concentració important de contingents que permetria la resistència d'aquestes valls.

Jaume I va sufocar la revolta en 1258, en només 8 dies:

"E nós anam a Alcalà, car allí tenia son alberg major que en altre llogar. E no volem dir totes les coses que hi foren feites, car seria allongament del llibre: mas al vuité dia cobram Alcalà, e Gallinera, e setze castells que al-Azraq ens havia emblats e tolts, e féu convinença ab nos que eixís de nostra terra per tostemps sens que jamés no hi tornàs"

Però al-Azraq tornà del seu probable exili a Granada l'any 1276 per a començar una segona sublevació. Tot i això no arribà mai a La Vall de Gallinera ja que va morir en una batalla lliurada a les portes d'Alcoi quan anava de camí a La Vall a reunir-se amb els sublevats que allí l'esperaven.

Uns mesos més tard va morir també Jaume I. Fou el seu fill Pere III qui acabà amb la revolta el 1277-1278.

El 14 de novembre de 1279 el rei Pere III confirmà, amb una carta pobla, el poblament dels musulmans de les valls situades a l'interior de la zona de Dénia, valls de Sagra, Pop, Callosa, Algar, Guadalest, Confrides, Castell de Castells, Gallinera, Alcalà, Benamaneçil i Ebo.

Després de la pacificació dels mudèjars, el nou rei encomanà la custodia d'Alcalà i Gallinera a diferents persones per a satisfer els deutes que tenia amb ells.

 

ELS SENYORIUS FEUDALS DE LA VALL DE GALLINERA.

Però l'any 1288 el castell i la vila d'Alcalà (castrum et villam Alcalani de Gallinera) deixaren de pertànyer als reis aragonesos ja que Alfons III el va donar al rosellonés Bernat Guillem. Amb aquesta donació es posava fi a la condició de realenc del districte del castell d'Alcalà i naixia un nou senyoriu feudal separat de la resta de la Vall que encara restava en mans reials.

L'any 1322 acabà també la situació de realenc per al districte de Gallinera per la donació que el rei Jaume II feu al seu fill, l'infant Pere d'Aragó, comte de Ribagorça, dels castells de Gallinera (amb la vall d'Ebo), Pego, Pop, Laguar, Xaló i Crevillent.

Durant el segle XV altres cases senyorials ostentaren La Vall de Gallinera:

·1401: donació d'Ebo i Gallinera a l'infant Alfons d'Aragó, Duc Reial de Gandia.

·1407: L'infant Alfons d'Aragó, Duc Reial de Gandia i Segorb i marqués de Villena, fa donació de Gallinera i Ebo a la seua filla la infanta Juana d'Aragó.

·1417: El rei Alfons V fa donació a l'infant Joan d'Aragó, Duc de Montblanch i de Peñafiel, de Laguar, Ebo, Gallinera, Pego, Pop i Xaló.

·L'any 1425 la va adquirir Guillem de Vich.

·El 1487 el Duc de Gandia, Pere Lluís de Borja, li la va comprar a Jeroni de Vich per 19.900 sous. (Va ser senyoriu dels Borja fins la dissolució dels senyorius decretada durant les Corts de Cadis i efectuada l'any 1836). L'escut actual de La Vall de Gallinera recorda als Borja ja que incorpora el bou que apareix a l'escut d'armes dels Borja.

·1497: La Duquesa Maria Enriquez i de Borja poseeix les Valls d'Ebo i Gallinera en nom del seu fill Joan.

Amb aquestes donacions i creacions de nous senyorius , els musulmans mudèjars de la Vall entren de ple en el món feudal.

 

GALLINERA, TERRA DE MORISCOS. L'EXPULSIÓ.

Després de les revoltes musulmanes esdevingudes arran de la conquesta cristiana es produeix l'entrada de la noblesa cristiana com a senyors feudals, però sense que es produesca l'expulsió de la gent que vivia a la Vall, per tant els seus habitants continuaren sent musulmans.

Però entre 1519 i 1526, per ordre del rei Carles I, foren forçats a convertir-se al cristianisme. Aleshores foren coneguts com a moriscos.

La majoria suportaven de mala gana l'obligada condició de cristians nous i açò feia que es rebel·laren i esperaren noves invasions nord-africanes que els alliberaren tant de l'opressió religiosa com de les càrregues feudals. Per això aquestos nous cristians seguien vivint, en la intimitat de les seues cases, segons els costums jurídics, religiosos i culturals musulmans.

Aquesta situació era ben coneguda per les autoritats i va propiciar que el 22 de setembre de 1609 es llegira a València un ban signat pel rei Felip III pel qual els antics moros i aleshores cristians nous eren expulsats de Regne de València perquè "no eren ni bons cristians ni súbtils lleials al rei":

"Todos los moriscos deste reyno, assí hombres como mugeres, con sus hijos, dentro de tres días de como fuere publicado este vando en los lugares donde cada uno vive y tiene su casa salgan del y vayan a embarcarse a la parte donde el comisario que fuere a tratar desto les ordenare, siguiéndole y sus órdenes; llevando consigo de sus haziendas muebles lo que pudieran en sus personas para embarcarse en las galeras y navíos que están aprestados para pasarlos a Berbería, adonde los desembarcarán sin que reciban mal tratamiento, ni molestia en sus personas ni lo que llevaren de obra ni de palabra"

Aquesta ordre d'expulsió que els obligava a deixar les terres en les que havien nascut va provocar que es els moriscos es rebel·laren contra els cristians vells i els senyors. Els moriscos de les valls de Gallinera, Alcalà, Ebo, Ceta, Travadell, Planes s'agruparen en la serra de Pop (Vall de Laguar), en la muntanya anomenada Cavall Verd on resistiren els atacs de les milícies de cristians vells. Però finalment no pogueren resistir el setge i vençuts i massacrats en el que fou una vertadera carnisseria, carregaren amb els bens que podien portar a la ma i anaren cap al port de Dénia des d'on foren embarcats i definitivament expulsats.

 

LA REPOBLACIÓ MALLORQUINA.

Una vegada expulsats els moriscos, la Vall de Gallinera quedà deserta despoblant-se moltes de les alqueries que hi havia. Per això fou repoblada amb famílies de mallorquins. Es va fer mitjançant una carta pobla signada a Benialí el 10 de juny de 1611 pel procurador del duc de Gandia, Matheu de Roda, davant el notari en Pere Chella, i amb la presència dels 78 caps de família que venien a repoblar aquestes terres. Aquestes familíes ocuparen de nou molts del pobles que havien quedat despoblats per l'expulsió dels moriscos però alguns restaren despoblats per a sempre.

 

EL SEGLE XVIII.

L'any 1797 el botànic Cavanilles va visitar la Vall de Gallinera i va deixar constància de tot el que va veure en les seues Observaciones sobre la Historia Natural, Geografia, Agricultura, Población y Frutos del Reyno de Valencia.

 

EL SEGLE XIX

Fins a aquest segle Benissili va pertanyer a La Vall d'Alcalà i per tant era propietat del duc de Villahermosa i no del duc de Gandia, com tots els altres pobles de La Vall de Gallinera.

Va ser l'any 1838 quan Benissili es va segregar de La Vall d'Alcalà com ho demostra un text que es troba a l'Arxiu de la Diputació Provincial d'Alacant, en les Actes de la Diputació Provicial de Alacant del 9 de juny de 1838, fol 31 v.:

"en vista del expediente promovido por el Ayuntamiento de Benisili que justifica la conveniencia que reportaría a este pueblo de su segregación del Valle de Alcalá y unión al de Gallinera, se acordó remitir el original al gobierno de S. M. por conducto del señor Jefe Político con el informe correspondiente para que obtenga la superior aprobación"

 

EL SEGLE XX.

Un esdeveniment al que cal fer referència en aquest segle és la Guerra Civil Española, perquè molta gent de La Vall també hi va participar. Molts jovens van morir i alguns dels que van tornar, en acabar la guera foren condemnats a presó simplement per ser d'idees diferents als que havien guanyat la guerra. Als pobles de La Vall el més destacable fou la crema de les imatges de les esglésies, el llançament de les campanes des del campanar, i la utilització dels temples com a llocs de reunió, de ball, de magatzem...

·Els bitllets locals emesos durant la Guerra Civil.

La guerra també comportà una greu crisi monetària a Espanya accentuada per l'atresorament de les monedes de plata per part de la gent, que les guardava davant la incertesa de la guerra i la creença de que la plata representava una seguretat material. Aquest fet feu que disminuïra el monetari circulant, és a dir, les monedes de poc valor que la gent utilitzava habitualment per a les xicotetes compres amb la qual cosa es dificultava enormement l'intercanvi i les transaccions de la vida quotidiana perquè no es podien arrodonir els pagaments o facilitar el canvi. Ací a La Vall també es notà aquesta falta de circulant. Per això, per a intentar solucionar el problema, durant l'any 1937, es crearen per part de les autoritats públiques locals unes emissions de paper moneda de baixos valors facials i de curs legal i obligatori dins del seu terme municipal. Aquest fet es donà en moltes altres poblacions de l'estat. Entra ací per a veure una descripció detallada dels bitllets que s'emeteren a La Vall de Gallinera l'any 1937.

En aquest segle també apareixen per la Vall dos personatges singulars que representen a dos ideologies ben diferents: l'alemà de Llombai i el senyor Frank de Benialí. Si vols saber més sobre aquestos personatges punxa l'enllaç anterior.

 

 

JACIMENTS ARQUEOLÒGICS.

Tota aquesta Història ha produït nombrosos jaciments arqueològics en tota la Vall de Gallinera. Aquestos jaciments, gràcies als quals es sap tot el que acabes de llegir, han estat estudiats pels arqueòlegs i catalogats per la Direcció General de Patrimoni de la Conselleria de Cultura de la Generalitat Valenciana. Alguns ja s'han descrit en aquesta web però si vols consultar aquest catàleg entra en el següent enllaç i una vegada allí tria l'apartat jaciments arqueològics que t'apareixerà a l'esquerra i després busca VALL DE GALLINERA dins el menú desplegable que apareix.

Recorda que els jaciments arqueològics estan protegits per la llei de patrimoni i per tant s'han de respectar i conservar per si foren susceptibles de futurs estudis. No alteres cap de les seves estructures ni mogues cap pedra del seu lloc. Açò ajudarà als arqueòlegs a reconstruir millor el passat.

 


Aquest apartat ha estat elaborat a partir de les següents publicacions:

-TORRÓ I ABAD, JOSEP: “Una sociedad campesina”, dins Historia de la Marina Alta, pp. 253-264, en fascicles del diari Información.

-CEBRIÁN, RAFAEL: Montañas Valencianas IV. Comarcas alicantinas.

-GINER, CARMEL: "Relación, reseña y extracto de los documentos revisados en el Archivo Historica Nacional (secion Osuna), de Madrid, referentes a Pego y Comarca, durante los dias 9 al 13 de Febrero de 1970, por orden de legajos y sus fechas. Exemplar mecanografiat.

-ROS I PARDO, HONORAT: La Vall d'Alcalà, Vall d'Al-Azraq.


 

Tornar a l'índex.