GLOSSARI DE TERMES

 

 

alqueria: Entenem per alqueria el conjunt de cases, els habitants de les quals explotaven un terme determinat situat al seu voltant. Es tracta d'un lloc d'habitat de camperols lliures que eren propietaris de les seues terres. Era la unitat més petita del districte castral en el Xarq Al-Andalus. Quasi totes les alqueries de la Vall portaven topònims gentilicis en Beni (fill de) el que fa suposar que es van assentar sobre la basse de grups parentals.

morisc -a: Descendent dels musulmans andalusins que continuà habitant a la Península Ibèrica després de la conquesta catalano-aragonesa. Bé que jurídicament s'estableix una distinció entre moriscs i mudèjars , segons que haguessin estat batejats o no, la documentació de l'època no la recull. En línies generals, hom pot dir que, a partir del s XVI, cal considerar batejat i, per tant, morisc tot el romanent musulmà peninsular. Llur distribució geogràfica, molt irregular, depengué de com havia estat feta la reconquesta, i generalment continuaren en els llocs d'origen, amb l'excepció dels de Granada, que foren deportats com a conseqüència de la revolta de Las Alpujarras (1568-70). Al moment de l'expulsió (1609) sembla que sumaven uns 300 000, distribuïts entre l'actual País Valencià (135 000), Castella (45 000), Aragó (60000), Múrcia (16 000) i Andalusia (30 000). Quant a llur manera de vida, també molt diversa, depenia de si havien restat inclosos en terres de reialenc o de senyoria; era més gran el nombre d'aquests darrers, així com també més dur llur estatus (per la qual cosa repetidament els fou prohibit d'emigrar-ne). En general, habitaven a les àrees rurals, dedicats a l'agricultura i a l'artesania, o reclosos dins barris especials els habitants de zones urbanes. Conservaren l'islam (malgrat els baptismes forçosos que estipulà la pragmàtica del 1526), la llengua àrab (bé que una pragmàtica del 1567 en prohibia l'ús) i els costums jurídics musulmans; aquestes eren les causes més importants de la impossibilitat d'assimilar-se, alhora que l'expressió de llur manca de voluntat de fer-ho. Odiats i temuts pels cristians vells, com a possibles constituents d'una cinquena columna amb els corsaris turcs i berbers, fou decretada llur expulsió de la Península Ibèrica el 9 d'abril de 1609. Iniciaren l'eixida els valencians, a través dels ports del Grau, de Dénia, de Vinaròs i d'Alacant, seguits pels andalusos (ports de Sevilla i de Màlaga), pels castellans (Cartagena i els Pirineus) i pels catalans i aragonesos (ports dels Alfacs, Navarra i Canfranc). En general acataren acataren l'ordre d'expulsió, i s'establiren principalment al nord d'Àfrica. Molt diverses interpretacions han estat donades pels historiadors sobre l'oportunitat de l'expulsió morisca i la seva incidència en la decadència econòmica espanyola del s XVII.


mudèjar: Musulmà que romangué a la Península Ibèrica sota dominació cristiana. Les diverses capitulacions signades amb l'avanç de la conquesta catalano-aragonesa permeteren, en general, la permanència dels musulmans a la zona, els quals rebien garanties per a poder practicar l'islam i gaudir d'institucions i de lleis pròpies. A les zones rurals, on la menor afluència de repobladors féu molt lent el canvi de la població, els mudèjars continuaren conreant els mateixos camps, bé que sota una altra condició jurídica. En general, els mudèjars, sota la directa protecció de la corona, constituïren una comunitat que evolucionà paral·lelament a la cristiana, però independentment. A poc a poc, malgrat les renovacions successives dels privilegis atorgats a l'aljama, s'accentuà llur caràcter endògam, agreujat per un major índex de creixement; així, des de la segona meitat del s XIV la pacífica convivència d'ambdues comunitats no era més que fictícia (obligació de portar un distintiu al vestit, prohibició d'exercir determinats oficis, etc). A partir del s. XV, malgrat l'expressa voluntat reial de respectar-los els drets, l'església inicià (amb diversa fortuna) un procés de captació, i els baptismes forçosos originaren ben aviat el problema morisc. Tot i que els pactes concertats al llarg del s XII (capitulacions de Tortosa, 1148; de Lleida i de Fraga, 1149; de Vall-de-roures i la resta del Baix Ebre, 1169) estipulaven la persistència de la població anterior, la postreconquesta de la Catalunya Nova es caracteritzà per la possibilitat d'emigració cap al regne almoràvit valencià. Això no obstant, grans nuclis mudèjars hi romangueren, sobretot a la regió de l'Ebre (Terra Alta, Matarranya, Baix Ebre i Montsià), conservant els béns immobles i dedicats eminentment a l'agricultura. Un segle més tard, quan tingué lloc la reconquesta valenciana, encara fou més necessària la permanència dels mudèjars al país (el 1270 eren 100.000, enfront de 30.000 cristians). A les àrees urbanes, amb escasses excepcions —com València i Borriana, on foren traslladats a extramurs—, els mudèjars romangueren barrejats amb la població cristiana fins a mitjan s XIV. A les zones rurals, la transformació de la població encara fou més lenta: la desproporció numèrica a favor de la comunitat mudèjar subsistia al s XVI a nombroses comarques de l'interior (cas de Xiva i Torís, que donen un fogatge de 200 i de 80 cases morisques, enfront de les 26 i les 20 de cristianes, respectivament). En general, però, la crisi del s XIV i la continuada afluència de repobladors cristians féu acabar la preeminència demogràfica mudèjar i accentuà l'hostilitat cristiana envers una massa de població palesament impossible d'assimilar. En aquest sentit, cal assenyalar que la pretesa tolerància dels furs no tingué mai cap ressò popular. L'enfrontament entre ambdues comunitats al llarg de tot el s XV culminà a les Germanies, amb la lluita dels mudèjars al costat dels seus amos. El bateig o l'exili forçós que suposà el triomf dels agermanats (1521) convertí la població mudèjar en morisca. Malgrat els intents de supervivència al país (rebel·lió de la serra d'Espadà, 1526), el conflicte mudèjar, ja morisc, fou liquidat amb l'edicte d'expulsió (1609).

 

sarraí: Musulmà. Amb aquest terme la documentació de la corona catalanoaragonesa es refereix als musulmans. La literatura especialitzada utilitza les denominacions de mudèjar i de morisc, si bé en el llenguatge popular és més corrent el terme moro.

 

aljama: Mesquita principal d'una població, on els homes musulmans es congreguen obligatòriament per a fer l'oració de migdia del divendres.

 

feudalisme: Sistema social, polític i econòmic que es donà a l'Europa occidental entre els segles XI al XIII. El que defineix aquest sistema és el vincle de doble dependència entre el senyor (propietari de la terra) i el vasall (treballador de la terra). El senyor tenia l'obligació de mantenir i protegir al vasall i de concedir-li un bé material, que generalment era un terreny, anomenat feu. Mentre que el vasall li devia al senyor obediència, fidelitat i servei.

 

Terra sigillata: ceràmica típica de l'època romana fàcil de distingir pel seu aspecte exterior de color rogenc o ataronjat brillant. El seu nom ve donat per la necessitat de distingir els alfarers i els tallers en els quals es fabricava. Per això es marcaven les peces amb segells (sigilla), generalment al fons de la peça.

Aquest tipus de ceràmica té dos característiques principals:

-per a la seua fabricació s'utilitzava un motlle. Consistia a realitzar un motlle previ també en fang, imitant la forma a realitzar. Damunt el fang fresc es realitzava en la paret interior una decoració en negatiu per mitjà de la impressió amb punxons de motius variats. Una vegada sec el motlle s'aplicava sobre la seua superfície interior la pasta que, per pressió, al retirar-se, eixia amb la decoració en relleu.

-Una altra característica era la seua fabricació en sèrie a causa precisament de la utilització de motlles i plantilles. Açò abaratà els costos i va permetre la seua comercialització massiva en mercats molt allunyats dels centres de producció.


UNESCO: L'Organització Educacional, Científica i Cultural de Nacions Unides (United Nations Educational, Scientific and Cultural Organization, UNESCO), fou establerta per les Nacions Unides el 1946 per promoure la col·laboració internacional en educació, ciència, cultura i comunicació.
Avui en dia més de 180 estats pertanyen a la UNESCO, que té la seu a Paris (França), i té més de 60 oficines arreu del món. Els projectes patrocinats per la UNESCO inclouen projectes científics internacionals, programes d'alfabetització, d'ensenyament tècnic o de formació de mestres, projectes històrics i culturals regionals, foment de la cooperació internacional per preservar el patrimoni cultural i natural mundial, i promoció dels drets humans.
A través de la Convenció sobre la Protecció del Patrimoni Mundial Cultural i Natural, la UNESCO va crear en l'any 1972 un pla de protecció dels bens culturals del món conegut com Patrimoni Comú de la Humanitat.
El paper de la UNESCO ha estat controvertit moltes vegades. Durant els anys 70 i 80, diversos països occidentals van criticar que la UNESCO s'utilitzava com a un fòrum de països comunistes i del Tercer Mon en contra dels països occidentals. Especialment, es va criticar el pla Nou Ordre Internacional de la Informació, al·legant que anava en contra de la llibertat de premsa. També s'ha criticat la UNESCO pel seu excés de burocràcia.

 

Patrimoni de la humanitat: El Patrimoni Mundial de la Humanitat, Patrimoni Comú de la Humanitat, Patrimoni Cultural de la Humanitat, o simplement Patrimoni de la Humanitat, és un pla de protecció dels béns culturals del món, proposat per l'Organització de les Nacions Unides per a l'Educació, la Ciència i la Cultura (UNESCO), a través de la "Convenció sobre la Protecció del Patrimoni Mundial Cultural i Natural", aprovat en 1972.



B.I.C (Bé d'interés cultural): aquestes sigles fan referència als bens del patrimoni històric espanyol que són protegits d'una manera especial per la seua rellevància històrica i cultural.

 

fus: (Geografia) Porció d'una superfície de revolució compresa entre dos plans meridians.

 

polleguera (quicio): Peça de ferro, pedra, o altra matèria dura, amb un ull o un clot pel qual passa i gira un piu o l'extrem d'un eix de rotació o d'un arbre d'una porta, d'una barrera, d'un motor, d'una turbina, etc.

 


Definicions extretes de:

-la Hiperenciclopèdia catalana.

-GUINOT, ENRIC; TORRÓ, JOSEP; MARTÍ, JAVIER: Carta de poblament de Pego. 1279.


 

Tornar a l'índex.