GASTRONOMIA

 

Deliciosa i aïllada, acostumada a l'autosuficiència del món rural, La Vall de Gallinera encara conserva maneres autònomes d'alimentació. Les estacions de l'any van duent les diferents collites i productes: les cireres, les hortalisses, les ametlles, les nous, els esclata-sangs, la caça, les olives, amb les quals s'elabora oli propi en l'almàssera de Benialí.

La tradició també manté en peu la producció de mel, una rebosteria tradicional, uns productes artesanals derivats de la cirera (cireres en aiguardent, melmelada de cireres, ...) i un receptari molt arrelat com els minxos en primeríssim lloc, el blat picat o la fava i col.

Abans la base de l'alimentació tradicional de La Vall estava formada per l'oli, el blat, la dacsa, la carn de porc (totes les cases en criaven un per a matar-lo, en la tradicional matança, i poder menjar-se'l, fresc, salat o fregit "frito"), l'embotit, les fruites i les verdures.

Els embotits més tradicionals són la botifarra, la bufa, la llonganissa de magre de porc (blanques o roges) i la sobrassada... que és herència dels mallorquins que repoblaren aquesta terra. Abans a la Vall hi havien algunes carnisseries, però ara ja estan tancades. Per això totes les setmanes venen carnissers ambulants que abasteixen la població.

Embotits casolans.

Les olives xafades que s'elaboren en quasi totes les cases també estan presents a la taula de la Vall, acompanyant les ensalades fetes de productes de les hortes.

Del camp s'obtenen les verdures silvestres (lletsons, camaroges, roselles, mamelletes, cardets, llengua de bou, agulletes de bruixa, conillets, ravanell, paradella...) que es mengen bullides o fregides amb alls i també els espàrrecs que es poden menjar torrats o amb truita.

Verdura.
Espàrrecs.

I a les muntanyes es troben els esclata-sangs, tan preuats per la gent de la Vall que els torra al foc de la llar. El mateix foc serveix també per a fer també cebes i creïlles torrades.

També cal nomenar l'espencat, d'albergínia, tomaca i pebrera totes elles torrades.

Entre els arrossos més típics estan l'arròs caldós, amb fesol i penca, l'arròs al forn i la paella amb mandonguilles de carn, amb faves o amb bacallà i floricol.

Però els plats més típics són els minxos amb verdura o amb tonyina i ou, el putxero amb pilotes, el blat picat, amb carn de porc, bledes, penques, cigrons, creïlla i caragols i les coquetes fregides amb "forat" o plenes de verdura.

Minxos. Foto d'Honorat Ros.  
Blat Picat. Foto d'Honorat Ros. Coquetes fregides. Foto d'Honorat Ros.

En quant a la rebosteria cal destacar els pastissos de nadal, fets d'ametlla i plens de moniato, coca de "llanda", bunyols de carabassa, rotllets d'anís, figues seques, carabassa torrada...

I no podem acabar sense parlar de la fruita, un dels grans tresors de la zona, de la que la cirera és el màxim exponent i el més preuat.

Plat de cireres.

 

 

ALGUNES RECEPTES DE CUINA

Si t'agrada cuinar ací tens algunes receptes típiques de La Vall de Gallinera. Són fàcils de fer i sobre tot una delícia. Bon Profit !

 

MINXOS

• Aigua
• Sal
• Farina
• Oli
• Mullador

Preparació: Es posa l’aigua a bullir amb sal. S'escalda la farina amb eixa aigua i es pasta amb un poc d’oli. Es deixa reposar mitja hora. Es fan les boletes per als minxos i s'aplanen formant un cercle. Es passen per la planxa i s'omplen amb qualsevol mullador (ceba i tomaca, gamba de riu i tomaca, anxoves, embotit...).

 

BLAT PICAT

• 1/4 de blat picat
• 100 g de cigrons
• Penques
• Bledes
• 1 nap
• 1 creïlla
• Un grapadet de cargols
• Uns trossets de carn de porc i de cansalada
• Sal i oli

Preparació: Es cou tot durant vora tres hores, amb el foc no gaire fort i sense remoure. Es tasta de sal i s'hi afegeix la creïlla en l'últim moment perquè no es desfaça. Ha de quedar espesset. En alguns llocs, els cigrons se substitueixen per fesols o arròs.

 

AIGUARDENT DE CIRERA

Una de les conserves més exquisides és la de cireres en aiguardent. Com a ingredients, fan falta cireres madures de La Vall, aiguardent i sucre. La fruita ha de netejar-se amb un drap. El peduncle no s'arrenca, es talla. Fet això, les cireres es dipositen en pots esterilitzats i es cobreixen amb l’aiguardent. Es tanquen els pots hermèticament i es deixen macerar un mes. Passat aquest temps, s'hi afegeixen 200 grams de sucre per litre d’aiguardent i s'agiten els pots fins que es dissolga el sucre. Dos mesos després, estan a punt per ser consumides.

 


Aquest apartat ha estat elaborat a partir de les següents publicació:

-ROS I PARDO, HONORAT: La Vall d'Alcalà, Vall d'Al-Azraq.

-www.terraderetrobament.org; Gastronomia.


 

Tornar a l'índex.